Descobrir un artista, així com el llenguatge plàstic que el caracteritza, esdevé sempre un motiu de satisfacció. Si l’artista ha compartit la mateixa terra i el cel que nosaltres, l’experiència produeix emoció. Aquest és el cas de Joan Monegal i Castells que, nascut a Manresa el 14 de maig de 1933, passà a viure amb un any a Sabadell, el 1961 a La Massana i el 1974 a Andorra la Vella.

 

Malauradament va morir jove, el 7 de maig de 1981, amb només 47 anys. Per sort la seva família i part de l’obra continuen entre nosaltres.

 

La seva formació es va iniciar en l’Acadèmia Miralles de Manresa, i forjar sota el mestratge dels pintors Joan Vilatobà i Fígols i Màrius Vilatobà i Ros, també del pintor Antoni Vila i Arrufat i finalment en l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona on va assolir el primer premi de dibuix.

 

L’any 1973 el crític alemany doctor Blum en digué «contemplar els seus quadres, és veure a través d’ells, un altre prisma cromàtic, l’espiritualitat dels éssers i de les coses sense separar-les del nucli en que es mouen … mitjançant transparències i veladures conseguides amb audàcia … contribueix amb valors importants a ampliar el camp figuratiu des d’una perspectiva de possibilitats inesperades …»

 

El crític d’art Bruguera va escriure d’ell en ocasió de la inauguració de la Galeria Parc a Escaldes-Engordany amb la seva obra l’any 1976, una presentació on el qualificava de pintor de la transparència integradora i en deia: «Si en algun aspecte és jove Joan Monegal, és en l’esperit inquiet de recerca, tant en l’expressió temàtica com en la tècnica pictòrica. Monegal plasma al tremp sobre fusta o guix no sols allò que veu, sinó allò que hi voldria veure, en un intent de penetrar en l’esperit dels éssers, en llur perquè i en llur esdevenir anecdòtic i transcendent alhora. La inquietud crítica de Monegal el duu a enfrontar-se amb la realitat, la més atomitzada, amb una actitud filosòfica, especulativa i ètica a la vegada, que transpira en l’anàlisi minuciosa i escrupolosament honesta de les formes. La transcripció pictòrica n’és un nou expressionisme de tons a vegades brillants, a vegades tenebrosos –com la mateixa vida–, que desemboca en el difícil intent de simbiosi entre l’art figuratiu i l’art abstracte.

 

En aquest itinerari, vers una síntesi expressiva en cada tema sota la temptació constant de la descripció gairebé literària, Monegal es val d’una manera inèdita i reeixida de la tècnica de la transparència cromàtica que li permet d’assolir una integració harmònica dels elements de la composició amb l’ambient que els fa sorgir».

 

L’any 1979 en Simon n’escrivia, «home de formació clàssica, magnífic dibuixant … inquiet, absorbit per l’art … home físicament fort … intel·lectual nat que li plau passar desapercebut …»

 

Galí en va dir «… sap demostrar que la bona dosificació del color, una intel·ligent situació de les formes i una sensibilitat exquisida a flor de pell però, sempre ben dominada, dóna com a resultat una obra consistent …»

Segons Lina Font «intel·lecte, imaginació i elegància compositiva són les constants de la pintura de Monegal».

 

Antoni Morell en va escriure l’any 2001, en ocasió de la seva segona exposició a Andorra, als 20 anys de la seva mort, titulada «l’expressió de la recerca» organitzada pel Centre de la Cultura catalana, «… fou un creador menjat pel neguit de perfeccionar els seus continguts i els seus continents … home ètic i espiritual com el recordo …»

 

La seva discreció va fer que exposés en vida només una vegada a Andorra, però això no el va privar de tenir obra a França i Alemanya i preparar-ne pels Estats Units.

 

En paraules de Joan Monegal d’una conversa seva amb Simon, «el concepte de creativitat és essencial per a mi… la meva obra vol expressar l’exploració de les dimensions i els canvis de l’esperit humà i això explicat en un llenguatge propi meu, fet de transferències, de colors i de ratlles i de juxtaposicions … La meva pintura la definiria com una revalorització de la figuració. La composició representa actituds simbòliques … La meva pintura podria arribar fins a l’abstracció, desmembrant el tema a força de vels … no en faig servir més de tres o quatre, perquè correria el risc d’arribar al no res …»

 

En Joan Monegal va ser, sens dubte, una persona moderna i actualitzada, preocupada pel futur, mirant endavant i no enrere, amb molta energia i perfeccionista en el camí i llenguatge pictòric que va saber trobar i explorar. Segurament a través de la seva obra, per contrast, va dominar i controlar l’estrès, els nervis i un caràcter es podria dir indomable. Tota la serenor i equilibri que es manifesta en la seva obra mostra una contenció fruit i resultat de la doma de les emocions i l’accés a l’espiritualitat assossegada.

 

Els seus cavalls ens mostren tota la força i l’empenta indomable de les passions que es poden domar i canalitzar o asserenar plàsticament també a partir de les formes contingudes en les seves transferències i interferències. Una doma o control que es fa per la contenció estricta i per l’eco difús de la mateixa imatge repetida en uns segons o tercers plans en paral·lel o girades en fora o, al contrari, per via de la fragmentació de la imatge, és a dir reduint la imatge endins d’ella mateixa en contenir cada fragment una part que es pot identificar com a representativa del tot.

 

Dibuix i color se’ns ofereixen en una harmonia i simbiosi que potencien l’obra en conjunt, a nivell plàstic i a nivell conceptual. Continent i contingut semblen no poder-se escapar del marc estricte del quadre, tot intentar-ho. La sensibilitat domada per Joan Monegal i Castells mereix la pena de ser descoberta, redescoberta i recordada perquè és actual i té un llenguatge propi. Contenir les emocions i passions, observar-les i elevar-les a un nou nivell o estat de manifestació, heus ací un dels reptes humans, d’ahir, d’avui i de sempre, i un dels missatge de l’obra de Joan Monegal i Castells.